Ajuntament Alcover

Teatre

BANDOLERS AL CARRER

per  Oriol Grau, actor
 

Que el carrer és de tots ens pot semblar un fet tan obvi com indiscutible. En canvi una vegada un ministre d’Interior espanyol va dir  la frase següent: “La calle és mia”. En aquella època no li faltava raó –vivíem sota una dictadura-, i no va ser fins la conversió dels ajuntaments en democràtics que el carrer no va tornar als seus legítims propietaris. (Per cert, aquell exministre respon al cognom de Fraga).

Avui el carrer pertany a la comunitat, que som tots. I sembla que el fem més nostre quan, essent vianants, trepitgem l’espai per on habitualment circulen els cotxes. Tallem i ocupem el carrer per moltes raons: per manifestar-nos i protestar. Algunes organitzacions particulars hi celebren els seus triomfs esportius o els seus rituals religiosos. Però el moment en que la via pública és veritablement de tots, sense diferencies, és per festes i fires. El vertader sentit de les celebracions populars, acull tothom, vingui d’on vingui; indígenes i forasters.

Aquests dies convertim el carrer en mercat, en sala de ball, en pista de jocs, en menjador i abeurador (per festes sembla que “l’ampollada” està tolerada per l’autoritat). Però quan el carrer més s’engalana és disfressat de platea teatral.

En dies festius l’espectacle surt a l’aire lliure, amb la noble intenció de transformar els vianants en espectadors. Durant mil·lenis el teatre s’ha fet al carrer. Diuen Els Comediants que el carrer és espai públic obert a tothom. No distingeix edats, creences ni filiacions. Fer teatre de carrer i al carrer vol dir fer-lo a casa de tothom.

De teatre pels carrers en sabem una mica els actors del Ball de Dames i Vells de Tarragona, que hi sortim, fa vint-i-cinc anys, a fer riure el respectable amb els nostres versots satírics i vulgars:

Lo que vol Dames i Vells
es distreure al personal
i encetar alguna rialla...
Però si es molesta algú,
per mí, que el donin pel cul
amb una espasa malaia.

I comprovem, any rera any, que la salut humorística del nostre públic està en plena forma. I la capacitat d’escandalitzar-se també. Ambdues coses són una sort.

També en saben molt els del Ball de Serrallonga, que tenen un objectiu més complicat. Perquè els seus versots poden fer riure, és clar,  però sovint han d’atemorir perquè la seva raó original volia ser educativa i exemplaritzant. Llegiu el següent:
"Minyons,
mateu i robeu sense més ni menys,
jo per ma part faré el mateix
i no tingueu temor de res!"


Fa o no fa por? Ah, no? Doncs torneu-lo a llegir imaginant-vos que el recita un encaputxat, amb accent d’espia rus, al menjador de casa. Què? Fa cague, oi? Estigueu tranquils perquè no tenen res a veure.  D’aquests encaputxats en diuen lladres silenciosos, i els nostres bandolers, trabucaires obstinats, de silenciosos res. Al contrari. Si et descuides et poden ensordir de per vida. 

Fa centenars d’anys que els bandolers de trabuc i espardenyes van deixar les muntanyes (les de Prades), per aparèixer, de sobte, al mig de la Plaça Nova d’Alcover en plena Fira, per exemple. Si us en surt un a mig camí, no apreteu a córrer que no són de veritat; són actors i actrius disfressats, que estan treballant. Per això us demano que no us resistiu. Deixeu-vos portar pels camins emocionals que senyalin els artistes-bandolers. Si fan por, tremoleu, si fan riure, esclateu, si avorreixen, xiuleu, si us sorprenen, aplaudiu, però no deixeu de ser espectadors. En molts països del món està prohibit fer teatre a la via pública sota pena de presó i multa. En aquests països els actors són tractats gairebé com a bandolers.

Per això us demano que exerciu de públic. En primer lloc perquè els espectadors sóu l’única raó que justifica el teatre. I en acabat, perquè cada cop que assistiu a un espectacle popular esteu reivindicant aquella veritat que hauria de ser mundial: El carrer és de tots.  Bona fira!
AddThis Social Bookmark Button