Ajuntament Alcover

Alcover: Voltors i Morells

Només lladres o alguna cosa més?

Magí Sunyer


La voluntat de buscar una definició que faci més atractiva la fira d’Alcover revela un grau important d’adequació a aquests temps de grans i ràpids canvis. De la mateixa manera que jo, de petit, encara vaig veure una fira centrada en els tractes de bestiar i després l’interès es va desplaçar cap a la maquinària agrícola i després cap a la promoció de l’avellana, que és el que corresponia a cada moment, l’actualitat reclama una dimensió més d’espectacle que la distingeixi perquè els forasters hi vinguin i els del poble s’hi quedin. A Montblanc fa temps que ho van veure, i ho van centrar en l’Edat Mitjana i Sant Jordi; a Tarragona, en els romans; a Tortosa en el Renaixement. No són pures invencions, sinó que estan relacionades amb la història de cada indret. La tria d’Alcover pel bandolerisme té moltes qualitats: recorda un aspecte important de la història de la vila i se centra en un període de què ningú no s’ocupa en les comarques dels voltants –sí al Montseny, per exemple, però ja és prou lluny. Adequació i singularitat, per tant, bones bases per a l’èxit.

No em correspon a mi assenyalar la importància del bandolerisme a l’Alcover de fa quatre segles, sinó examinar la relació, molt important, entre bandolers i literatura. Sense la literatura, només els especialistes, els estudiosos, es recordarien dels bandolers i, en canvi, gràcies a la literatura, ens ha arribat la imatge del bandoler no com un simple lladre de pas sinó com un heroi positiu que o bé robava als rics per donar els pobres o bé lluitava com a patriota pels drets de la terra contra els abusos espanyols o bé totes dues coses alhora. Que ens hagi arribat així no vol dir que fos veritat, però, ho fossin o no, aquestes caracteritzacions, a partir d’un moment, s’imposen en el mite del bandoler, el mite que a nosaltres ens fan conèixer dites populars –“És més dolent que Serrallonga”- representacions de carrer –“Ball de Serrallonga”-, cançons populars i de nova creació –El bandoler, de Lluís Llach, sobre Joan Serra, àlies “La Pera”, de Valls, per exemple.
El mite del bandolerisme es construeix, sobretot a partir del Romanticisme, en el segle XIX, però abans, contemporàniament als protagonistes, es va escriure una literatura sobre bandolers catalans. La cançó popular ha transmès durant segles una imatge contravertida de Serrallonga, el més popular dels bandolers:
Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
n’és a la presó.Alcover Fira de Bandolers
Una de morena
deia que és tan bo
i una de rossa
li’n respon que no
De la mateixa època, segurament, són romanços que expliquen les aventures i, sovint, l’execució de bandolers. En un moment indeterminat es va compondre una peça dramàtica de carrer, el Ball de Serrallonga, amb nombroses versions repartides pel territori català, la versió alcoverenca de la qual es va publicar al Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs i després, parcialment, a L’Avenç fa més de vint-i-cinc anys. En el segle XVII, un escriptor d’anomenada com era Josep Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, va compondre una poesia en lloança de cèlebre Perot Rocaguinarda, amic seu, el qual va aconseguir renom universal gràcies al retrat idealitzat que en féu Cervantes a la segona part de Don Quijote de la Mancha. També Serrallonga va seduir dramaturgs castellans de la categoria d’Antonio Coello, Francisco de Rojas i Luis Vélez de Guevara, que van compondre el drama El catalán Serrallonga.
A finals del segle XVIII, la literatura preromàntica i romàntica va ennoblir la figura del bandoler. Els bandits, de Schiller i el Robin Hood de Walter Scott la van popularitzar extraordinàriament, i entre nosaltres va ser Víctor Balaguer qui va fabricar, a partir del drama castellà del Barroc, de la literatura popular i de la seva desbordada fantasia, la imatge d’un Joan Serrallonga noble, generós i patriota català, més o menys la mateixa que Manuel Angelon –entre 1857 i 1859- va aplicar a Perot Rocaguinarda en fulletons com Un Corpus de Sangre i El pendón de Santa Eulalia, molt llegits.

Balaguer, que va escriure dues novel·les –Don Juan de Serrallonga i La bandera de la muerte- i un drama –Don Juan de Serrallonga- sobre el famós bandoler va marcar la pauta per a la seva fama posterior, confirmada per una poesia d’Anicet de Pagès i, sobretot, per la cèlebre La fi de Serrallonga, de Joan Maragall, i composicions posteriors, com el Poema barbre de Serrallonga, de Josep Maria de Sucre, el drama Don Joan de Serrallonga, de Francesc Pujols i, molt més acostats a nosaltres, l’espectacle Àlies Serrallonga, d’Els Joglars i cançons com Torna, torna, Serrallonga, dels Esquirols. Per a Alcover, és especialment remarcable que, a banda de la importància històrica del bandolerisme a la vila i la popularitat que hi va aconseguir el Ball de Serrallonga, l’escriptor Cosme Vidal, Josep Aladern, publiqués la peça dramàtica La fi de Serrallonga, derivada del drama de Víctor Balaguer.

Avui en dia, separades la dimensió històrica i la literària del bandolerisme, situada cadascuna en el lloc que li pertoca, l’abast del mite es pot comprovar en les actualitzacions de què és objecte, que en demostren la utilitat. Si n’examinem la lletra i les intencions, podrem comprovar que el mite, fabricat per la literatura sobretot, ha aconseguit imposar-se a la literalitat dels fets, i que ha prevalgut la imatge del bandoler amb elements positius afegits a la simple condició de lladre de camins i viles.
AddThis Social Bookmark Button